El CN Poble Nou va estar a centímetres de signar una d’aquestes victòries que marquen un abans i un després. Va caure 30-24 davant de l’invicte Club Rugby Alcalá, però va deixar alguna cosa molt més valuosa que un resultat: la sensació clara que està tornant a ser un equip competitiu en una lliga que no perdona.
Perquè el context importa. Viatge en el dia, sortida a les 7 h del matí de Barcelona, rival capdavanter, escenari exigent. I tot i així, Poblenou va competir de tu a tu durant 80 minuts, en un partit obert, d’anada i tornada, on cada error es pagava car i cada encert tenia resposta immediata.
L’inici va ser elèctric. CNPN va colpejar primer amb un penal d’Unghiatti i ràpidament va trobar dos assajos consecutius que el van posar per sobre en el marcador, mostrant una contundència poc habitual en aquest tipus d’escenaris. Hi havia claredat, hi havia decisió, i sobretot, hi havia personalitat.
Però davant no hi havia qualsevol. Alcalá, equip armat, amb ofici, acostumat a aquest nivell i més de la meitat del seu equip cobrant per jugar, va començar a construir el seu partit des de la disciplina i l’eficàcia. Tres cops de càstig a la primera meitat van marcar l’avís: si Poblenou volia emportar-se alguna cosa, hauria de mantenir el nivell durant tot el partit.
El partit va entrar llavors en un intercanvi constant. Cada vegada que Poblenou colpejava —com amb l’assaig de Vilaseca o el de Tom—, Alcalá responia. Cada vegada que semblava que el partit es trencava, tornava a tancar-se. Va ser un duel d’esgotament, de paciència i de maduresa competitiva.
I aquí és on apareix la lectura més interessant.
Durant més de 60 minuts, CNPN va jugar probablement un dels seus partits més complets en aquesta lliga. Ordenat, agressiu en defensa, amb capacitat per generar punts i sostenir fases llargues. Molt lluny d’aquelles versions desdibuixades que havia mostrat en el seu viatge anterior a Madrid.
Però aquest nivell no es juga a estones. I en els últims 15 minuts es va notar.
L’Alcalá, amb la tranquil·litat del que ja ha estat moltes vegades allà, va apretar. Va trobar espais, va sumar un nou assaig i va manejar millor els moments finals. Poblenou, en canvi, va perdre una mica de claredat, de precisió i de control. El just. L’adequat perquè el partit se li escapés.
I, tot i això, va tenir l’última.
Perquè aquest equip, avui, ja no cau. Insisteix. Empenya. Creu. I en l’última jugada va estar a punt d’emportar-s’ho. A punt de donar el cop.
No va passar. Però compte: això no és una derrota més.
És la confirmació que el Poblenou està entenent què exigeix aquesta lliga. Que competir contra equips invictes no és una utopia, però sí que requereix mantenir el nivell els 80 minuts. Sense desconnexions. Sense regalar res.
La sensació és clara: l’equip està tornant.
I quan això passa, les victòries deixen de ser una promesa per convertir-se en una conseqüència.
